"El quadern" al Lliure

Sense haver-ne llegit cap crítica —volgudament—, diumenge vaig assistir a una de les quatre representacions del Quadern gris al Lliure, muntatge de Joan Ollé amb Ivan Benet, Joan Anguera i Montserrat Carulla. Tinc poquíssim costum d’anar a teatre, però sí el costum gairebé diari de llegir Josep Pla —en podríem dir «la diabòlica mania de llegir Pla, d’aquest costum?»— Així, doncs, pel que fa estrictament a la representació, poc m’atreviré a criticar-la. Dir, això sí, que tinc la impressió que aquest Quadern gris teatralitzat no és res de l’altre món, però tanmateix molt correcte i entretingut.

Em va ser molt agradable tornar a gaudir d’entrades i de fragments memorables. Bona tria, doncs, la d’Ollé, que, seguint l’ordre natural del dietari, primer ens duu a Palafrugell —dia màgic, aquell 8 de març del 18— i, més tard, ens situa ja a Barcelona, amb alguna nova incursió a l’Empordanet. Pla fa emocionar, fa reflexionar, fa relacionar, fa enrabiar... I també fa riure tant! Així, vaig xalar de valent recordant el pianista Roldós; les cales amb gent de mar sensata —«amics»— amb qui sempre es pot mantenir una agradable conversa; els carrers del Poble-sec i aquell firaire del Paral·lel; les tres millors coses de Barcelona —el pa, les mongetes i el bacallà—; aquell apunt d’ara no recordo quin bolet que, quan el mossegues sembla que mosseguis l’orella d’una senyoreta; el fred dels pisos de Barcelona; l’horror de la facultat de Dret; l’horror de paraules castellanes com ara pájaro o mugir, de les paraules carrinclones noucentistes...; els «indefectibles» comentaris sobre Azorín, Baroja, Ortega, Xènius, Verdaguer, Carner, Sagarra, Proust, Montaigne...; l’estiu al Canadell; la paüra de la grip, de la pròpia mort... I, citant tots aquests detalls, no voldria deixar de comentar que vaig trobar molt encertada la incorporació de detalls de la ja mitiquíssima entrevista que feu Soler Serrano al mestre —Ai!, com m’agrada sentir allò de «Gli italiani si arrangiano»!

Amb tots els fronts que conté el Quadern, amb tots els detalls, totes les històries, tota la geografia, tots els pensaments, tota la llengua que integra, és normal, potser, que després la representació teatral se’ns pugui presentar un pèl justeta. Com tantes vegades, la font inicial no té parangó. Però, igualment, prou bona feina, la que s’ha representat a Montjuïc aquests dies.

I ara, Ruta_blava!

A les mars del sud amb Sagarra

Amb la lectura encara ben viva en la memòria de Comme_deux_navires_qui_se_croisent_dans_la_nuit, de Tumata_Robinson —interessantíssim llibre que em va acompanyar uns dies aquesta primavera—, aquest matí, arran de piscina, m’he tornat a endinsar en les mars del sud de la mà de Josep Maria de Sagarra. Així, doncs, la meva aventura lectora actual, La ruta blava, coincideix amb l’estrena de la posada en escena al Romea de la versió teatralitzada homònima.

No acostumo a comentar cap llibre fins que no n’he acabat la lectura; amb La ruta blava, en canvi, no me n’he pogut estar. Entre capbussada i capbussada i en un recinte cada vegada més concorregut i amb més xivarri, he anat a parar, plenament captivada, a la pàgina 87, que en aquesta ruta equival al pas de la línia de l’equador. Ja feia anys que volia llegir aquest Sagarra, i des d’aquest mes de març que el tenia a la tauleta d’espera —tauleta que tinc destinada a apilar els llibres que van arribant, les futures lectures—; aquest matí, amb el sol i l’estiu ja ben instal·lats, he trobat que era el moment idoni d’encetar-lo. A través d’aquestes primeres vuitanta-set pàgines, Josep Maria de Sagarra m’ha transportat de Marsella fins a l’equador passant per Algèria, Guadalupe, la Martinica i Panamà, albirant, de camí, Menorca, la costa d’Almeria, Gibraltar i Madeira. Meravellós... Es pot demanar res més?

Aquesta és la meva primera incursió seriosa i volguda en el cosmos «Sagarra», així que, tret d’allò que és universalment conegut al voltant de l’autor, poc més en sé; tampoc no he vist el documental recent de TV3 sobre aquest viatge que Sagarra va emprendre a finals del 36. Deixaré, doncs, que la mateixa lectura en algun moment em reveli el motiu del periple. Fins ara, Sagarra sí que ha anat presentant —magistralment— tota una sèrie de personatges que, com ell, es dirigeixen a aquestes mars del sud a bord del Ramel, un mercant que també admet passatge, una embarcació «soferta» i «honesta», segons l’autor, on les coses pròpies de la terra aquí adopten un altre ritme i finalment perden importància. D’aquests personatges —d’allò més variats però tots fills d’un temps convuls—, sí que n’explica els motius del viatge i entenem —com en tantes altres obres i com tot sovint passa a la vida— que al cap i a la fi van a la recerca de si mateixos.

És molt possible que amb l’emoció que m’està procurant aquesta lectura acabi anant a teatre —hi som a temps fins al 2 d’agost—, de la mateixa manera que també és molt possible que acabi rendint-me a les Memòries, a les quals, per un motiu o per un altre, m’he resistit en els darrers anys. La ruta blava és d’aquells llibres que deixaries marcat, subratllat i anotat pertot. A continuació en transcric unes línies a tall de prova que aquesta és una gran obra de la literatura de viatges.

Diu Segarra: «De totes les terres americanes, aquests països antillans sempre són els que vistos de lluny m’han semblat més suggestius. País de cocoters, de bananes, d’ananàs i xirimoies. País del rom autèntic, del cafè autèntic, del tabac autèntic. Aquestes coses tan civilitzades, tan intel·ligents i que tenen un gust tan fresc de segle dinou.

Tota la costa del nostre país està plena de records antillans. Encara es troben les rèpliques en miniatura d’aquells velers que es deien Conchita i Lolita i que havien fet la travessia de l’Atlàntic, i en els quals hi havien deixat un tros de cama o un tros de patilla aquells patrons de Malgrat o de Sant Feliu que es varen fer rics portant bocois de vi en el país de les mulates i de les havaneres.

I a mi em fa gràcia precisament fer escala a la Guadalupe i a la Martinica; jo, d’aquestes dugues illes, en tinc unes idees remotíssimes, lligades amb els meus somnis d’infant. Jo, als vuit anys, vaig aprendre els francès llegint Le Magasin Pittoresque i Le Musée des Familles. Aquestes revistes, avui dia més que centenàries, les teníem relligades a casa meva del temps del besavi. I, en els ingenus gravats de Le Magasin Pittoresque, jo hi veia les plantacions de sucre i de cotó de la Martinica, amb uns negres desoladíssims, de grans barrets i de calces ratllades. Hi veia el port de La Pointe-à-Pitre, amb uns almiralls francesos duent casaques teatrals i el tupè romàntic de Lluís Felip».

Ummm...

Josep M. De Sagarra
La Ruta Blava, Obra completa, volum 11, Edicions 3i4, València

Imatge: Sagarra a Papeete

Meravella editorial

Aquests dies de juny són dies agredolços, plens de clarobscurs, per a molts docents. Els meus nanos i les vicissituds professionals experimentades al llarg del curs m’ocupen el pensament com poques altres coses. Així, doncs, qualsevol nota de color relativament aliena a la feina és pura joia.

En aquest sentit, la meva enorme estima per la literatura, per la il·lustració i pel personatge de Carlos_Barral han tingut el vent més que de favor: ahir, en una visita a la llibreria, em vaig trobar amb una espècie de Santíssima Trinitat a les mans, amb l’agradabilíssima sorpresa que una nova editorial anomenada Duomo ha apostat per un petit gran text del mariner_de_Calafell per estrenar-se en el mercat del llibre —mercat massa sovint salvatge o mancat d’ànima.

Nefelibata en Cromos és com s’anomena aquesta història que Barral va dedicar a un nen que es diu Héctor —diria que un seu nét— i que combina l’estructura més tradicional del conte infantil amb un riquíssim i vivíssim vocabulari. Aquest darrer tret és molt d’agrair, és el que fa que aquesta no sigui una història vulgar i corrent, una història més... No sóc pedagoga, però sí que em faig tips de llegir redaccions i escrits d’adolescents i, vistos els resultats, opino que, arribada una certa edat, els inputs lingüístics que rep un nano haurien de caracteritzar-se per la riquesa i per la naturalitat. Tenint en compte les lectures i els referents que dominen avui dia —tan desproveïts d’aquesta riquesa i naturalitat en llengua i llenguatge— no és estrany que les criatures arribin a Secundària amb una expressió oral i escrita tan bàsica i llunyana a les seves potencialitats.

Per tot això, em trec el barret davant una història que comença així: «El niño Héctor Nefelibata no sabía que podía caminar sobre las nubes ni que podía sentarse sobre el huesudo lomo de los cirros y dejarse llevar suavemente por el viento. Lo descubrió una tarde al final de la primavera en que había hecho novillos en la escuela y subió lleno de entusiasmo a jugar a los exploradores al cerro de la ermita». A banda de la màgia de la història —que, reitero, no seria la mateixa si Barral s’hagués servit d’un vocabulari prim i infantiloide—, ens trobem que l’aventura del nen Héctor ve acompanyada d’unes precioses il·lustracions de Joe McLaren que m’han recordat la feina del gran gravador Enric_C_Ricart. No és estrany, doncs, que aquesta història sobre tenebres i sobre colors que és Nefelibata en Cromos, amb aquest contingut i aquest continent, conquereixi petits i grans.

Em mostro novament agraïda al mariner Barral per la seva sensatesa i sensibilitat, aquesta vegada en la faceta de la literatura infantil, i així mateix em mostro agraïda a la gent de Duomo per aquesta aposta inicial tan fantàstica i agosarada. Chapeau!

D'un altre bombó mallorquí

«Jo tenc un aucell
que canta l’aubada
i a cada passada
se bada un clavell».

Maria Antònia Salvà, Lluneta de pagès

I mentre em decideixo si tasto o no el «bombón_mallorquín» —a aquest pas se m’acabarà desfent—, m’he atrevit amb una altra proposta musical que arriba igualment de l’illa gran i que s’anomena Oliva_Trencada. El gust d'escoltar aquesta gent, ara com ara, està sent enorme: un encís.

De tant en tant toca incursió a l’Espai_Mallorca del carrer del Carme —una fortuna d’indret per als barcelonins enamorats de les Balears—. Aquesta setmana vaig entrar-hi a la recerca d'algun compacte d'Uc i en vaig sortir amb un de prou diferent: Lluneta_de_pagès, dotze poemes de Maria_Antònia_Salvà musicats per aquesta formació anomenada Oliva trencada. N'havia sentit algun comentari i fins i tot Joan Miquel Oliver els tirava floretes en una entrevista a Benzina d'ara ja fa temps. D'alguna manera, doncs, els tenia presents malgrat no haver-los escoltat. En trobar casualment el compacte a l’Espai Mallorca i veure que, en bona part, l’estrella de l’enregistrament era la poeta de Llucmajor, no m’ho vaig pensar dues vegades i me’l vaig quedar.

El poema_musicat s’ha prodigat prou en la nostra cultura i, generalment, aquesta amalgama sempre ha tingut bona acollida. Personalment, em solen agradar aquests àlbums; trobo que ajuden moltíssim a l’hora d’immergir-se en l’univers d’un poeta, més que no pas entrant-hi directament mitjançant negre sobre blanc. Així, doncs, el món de Maria Antònia Salvà ara queda més a prop gràcies a aquest enregistrament tan original. Lluneta de pagès, a més, té el valor afegit que constitueix un altre magnífic recordatori de la grandíssima riquesa de l’illa de Mallorca —riquesa lingüística, musical, paisatgística—; una illa que, amb ànim de voltar-la a la manera d’un Pla o d’Espinàs, ens demostra que, sens dubte, va molt més enllà dels «shorts_i_Twingos_de_lloguer». Afortunadament.

Així, Lluneta de pagès ens transporta de ple a l'autèntica illa de la calma, a aquell món on regnen les figueres, els ametllers florits, els rossinyols, els tarongers, les cases pageses, les abelles i els pins; a aquell món on es mor però on també es neix; a aquell món que, mar enllà, connecta amb el Llevant, amb la magnífica i llegendària Rodes. I tot entre xeremies, jotes que evoquen el ball del bot, ritmes moruns, cors femenins à la Cohen, entre una dolça pesantor elèctrica digna d’aquells Doors de The End. Diria que, musicalment, aquest és un disc on els sons més postmoderns casen a la perfecció amb tradicions ben seculars. Amb tanta creativitat, es pot demanar res més?

Recomano ferventment, és clar, Lluneta de pagès dels Oliva Trencada, sabedora que, en no res, haurà esdevingut disc de culte. N’estic d’allò més convençuda. Fa una setmana, qui m'hauria dit que ara estaria immersa en aquests sons? Quina meravella, els regals de la casualitat i els fruits de la intuïció!



Oliva Trencada són Floren Orts, Jordi Vidal, Víctor Dorado, Michael Mesquida i Pep Toni Ferrer

De noms

Al Josep M.: segur que aquesta entrada és del teu interès. Quines coses que se senten pel carrer!

Fa un parell de mesos, una anècdota a propòsit de noms esdevinguda a l’institut em va tenir plorant de riure intermitentment durant una bona setmana. Un professor anomenat Lluís Valls havia demanat a un alumne que anés a consergeria a buscar les claus d’un lavabo. El nano hi va anar i va dir a Jose, el porter: «El Lluís Companys diu que vol les claus del lavabo». La trobo boníssima, molt divertida, aquesta anècdota.

En canvi, el que vaig sentir ahir al vespre pel carrer ja no sé si és per riure o per plorar. Alegrement amb gelat en mà, em dirigia de cal Sirvent als Tres_Tombs de la ronda de Sant Antoni, on m’esperaven unes amigues. A l’altura dels Escolapis de la ronda de Sant Pau, veig una família llatinoamericana amb unes quantes criatures. Tot d’una, un dels nanos —d’uns tres anys— se’ls escapa i es posa a córrer. La mare el crida amb aquella calma i aquí ve la meva estupefacció, perquè va i diu a la criatura: «Ven, Stalin, ven».

A dia d’ahir em pensava que ja ho havia sentit tot, en qüestió de noms, però aquest «Stalin» em va deixar astorada. Precisament unes hores abans, a mar amb els meus amics Sara i Alberto, n’havíem parlat, de noms —a la vora havia plantat tovalloles una família amb uns nanos els noms dels quals m’abstinc de reproduir—.Trobo, però, que «Stalin» ho supera tot, incloses aquelles llegendes urbanes que diuen que a Cuba hi ha nenes que es diuen «Onedollar» i nens que es diuen «Usnavy». Fa ja molts anys, fent extraescolars en una escola de primària, m’havia quedat ben parada amb noms com ara «Evelyn» o «Pamela». Una vegada, a la piscina, vaig al·lucinar amb una mare que cridava els seus fills pels noms de «Wayne», «Jefferson» i «Courtney». Fa gairebé dos anys, novament a ensenyament, em va costar creure que al centre tinguéssim una criatura anomenada «Jhon Smith» —nom de pila i amb l’hac intercalada de John canviada de lloc—. Després, en tots els centres on he treballat, les sorpreses han estat múltiples i al final t’hi acabes acostumant i certs noms ja els pronuncies amb la mateixa naturalitat que «Maria» o «Joan».

Però... I «Stalin»? Diria que els registres civils de casa nostra no permeten segons quins nivells d’originalitat, ni tampoc noms amb certes connotacions, com és aquest cas. Suposo que aquest nen que vaig veure ahir a la ronda de Sant Pau, aquest petit «Stalin», va néixer en algun país de les Amèriques, d’on ha vingut ja batejat i registrat.

Com gairebé totes les tries, preferències i gustos, els noms s’han de respectar; però és inevitable que alguns sorprenguin. No seria estrany que, amb un nom així, aquesta criatura o els mateixos pares tard o d’hora corrin al registre a sol·licitar un canvi. El nom és el més maco que et poden dir —diuen—, mentre que no t’anomenis Hitler, Mussolini, Franco, Pol Pot o Stalin, per exemple.

Raimon i la jovenalla

Primeríssim contacte amb l’univers «Raimon»

Als meus alumnes: sí, nois, «la vida ens porta penes»...

La setmana passada em va sorprendre, literalment, la notícia que «Al vent», de Raimon, feia cinquanta anys. Després, pensant-hi, fent comptes i pensant els anys que fa que sóc en aquest món, vaig caure que sí, que no m’hauria hagut de sobtar tant: Raimon i «Al vent» els conec des que tinc ús de raó i, és clar, el de Xàtiva ja feia uns anyets que la cantava, quan jo vaig néixer.

Quan era petita m’encantava jugar a «botigueres» i, quan era a casa de ma tieta —una casa amb pòsters del Che, de Miguel Hernández, del «dia de la dona», del PSUC...—, els objectes que fictíciament posava a la venda a éssers invisibles eren sovint els singles i elapés que hi havia a les prestatgeries; que n’eren uns quants. La coneixença dels clàssics de la clàssica i de cantautors com ara Cohen, Serrat, Llach —pobrissó, des de llavors que li professo poquíssima simpatia— Cat Stevens o Raimon em vénen d’aquesta col·lecció. L’elapé que més em cridava l’atenció, potser pel blau intens del cel de la portada, era el del concert a Bellaterra. De fet, la primera notícia sobre Bellaterra la vaig tenir a través d’aquest àlbum.

Donava tan per suposat que amb Raimon es neix, que ahir em vaig quedar ben parada amb els meus quarts d’ESO, quan tots els nanos em van confessar a l’uníson que desconeixien qui era, «aquest Raimon». De fet, en una de les classes només dos alumnes sabien qui era Joan Manuel Serrat. Dos. Així que els vaig posar «Al vent», però abans els vaig contextualitzar el tema. Aquí la cosa ja va anar millor, perquè molts sí que sabien que en aquella època es patia la censura. L’escolta va anar diguem que «regular». Com que l’adolescent està acostumat a passar-ho tot pel túrmix personal, li costa déu n’hi do posar-se en situació: els vaig dir, però, que Raimon feia «cançó-protesta» i que, en certa manera, era com els seus ídols de hip-hop; només que, pobre, havia de servir-se de metàfores si no volia acabar a la garjola.

Malgrat les cares d’indiferència o de rebuig, la llavoreta penso que l’he posada. Havien de saber què era i com sonava «Al vent», trobo; de la mateixa manera que han de saber què és un complement de règim, que és el «gran» i «emocionant» tema que ens ocupa aquests dies... Vam aprofitar per parlar del País Valencià, de la llengua que s’hi parla, vam recordar Joan Fuster —en una ocasió el vaig dictar i els va agradar força—, van riure molt amb «la vida ens porta “penes”» perquè són una colla de malpensats...

Em van dir que no els havia agradat, «Al vent»; però després vaig sentir a més d’un que la cantava pels passadissos.



Per ser una miquetona més original deixo una altra «grandíssima» de Raimon, «He deixat ma mare» (no he trobat la meva predilecta, «La cançó de les mans»)

L'antimodel i la falsa magra

Maniquí famèlica, malaltissa i irreal «lluint» una creació de Marc Jacobs per a Vuitton (Setmana de la moda de París – Primavera-estiu 2009)

Ben poc ha faltat perquè se’m posés l’esmorzar travesser aquest matí de dissabte. Mentre gaudia amb tota la calma de cafè, kiwi i una bona dosi de galetes, se m’ha ocorregut fullejar una revista caducada de moda. Fins aquí tot bé: un entreteniment com un altre per iniciar el dia; però la ràbia que he experimentat en arribar a la pàgina dedicada a les creacions del senyor Marc Jacobs per a Louis Vuitton m’ha dut a voler deixar aquestes línies que ara escric i a posar-me a la recerca de la imatge que tantíssim m’ha indignat.

Tots sabem que les «models» de passarel·la o del món de la moda en general són la materialització d’uns paràmetres molt concrets, paràmetres que només reflecteixen una ridiculíssima part de la realitat i de la varietat que hi ha pel carrer, pel món. També tots sabem que, malauradament, arribat un cert punt —potser a partir de Twiggy?— aquests paràmetres que havien de complir les models van allunyar-se de qualsevol estàndard de normalitat i que es van començar a afavorir i propiciar com a concepte de bellesa els aspectes cada vegada més famèlics i malaltissos.

En els darrers anys semblava que, afortunadament, ens n’estàvem allunyant, d’aquesta idea de «model» i de bellesa tan perjudicial per a la nostra autoestima i salut. Aquestes noies «model» encara continuen representant una petita part de l’enorme varietat del físic femení, però feia l’efecte que en moda ja es tenien en compte tota una sèrie de trets innegables i inherents a la gran majoria de dones, com ara les corbes. La maniquí de la foto no és ni de bon tros una dona normal i corrent físicament. Feia temps que no havia reparat unes extremitats tan desgraciades, tan poc sexys, tan de persona poc sana i, si se’m permet dir-ho, tan fastigoses. Per això és indignant —trobo— que una dona d’aquestes característiques físiques sigui «model». Com a dona, com a persona que treballa amb adolescents, la indignació se’m multiplica.

Vaig sentir parlar de la idea de «falsa magra» per primera vegada a Itàlia. I després, llegint Pla, aquest concepte me l’he anat trobant ara en aquest volum, ara en aquest altre. Pla sosté —i la pròpia observació em diu que és cert— que la majoria de dones de la Mediterrània ho som, «falses magres»: sabem vestir-nos de tal manera que semblem més aviat primetes, quan en realitat fem uns quilets més. Uns quilets que vol dir que ens alimentem, que estem sanes i que, quan arriba el moment, no ens estem d’una paella, d'uns canelons, d’un bon plat de pasta, d’un bon tall de pastís de xocolata...

La contradicció i el batibull que subliminalment ens provoquen aquestes models ja sabem en què es tradueix. Desgraciadament. Seria bo que per a la propera campanya el senyor Vuitton anés a buscar les models a una altra agència, de la mateixa manera que seria bo que aquesta pobra desgraciada de la passarel·la de París es rendís —en la justa mesura, és clar— als plaers de la paella, de la pasta i de la xocolata.

Malgrat haver-hi una marca al darrere, són més que aconsellables les campanyes de sensibilització de la casa Dove. Trobo que fan una molt bona feina.